Assessorament Multimèdia a Osona. Hosting, Web i xarxes, Social Media, Publicitat, Comunicació, Disseny gràfic, Disseny web, Fotografia, Vídeo, Venda Online.

Amb el meu disseny no t’hi fiquis !

Amb el meu disseny no t’hi fiquis !

By in disseny gràfic

Article del disenyador Norberto Chaves mitjançant FOROALFA

En certs sectors professionals de la publicitat i el disseny gràfic circula una sort de norma deontològica que obliga a guardar silenci sobre els treballs dels col·legues. Aquesta norma parteix de la suposada solidaritat obligada entre parells. El professional ha de ser lleial, abans de res, als seus col·legues i mai criticar la seva labor, qualsevol anés la qualitat d’aquesta.
Però qui hi ha més autoritzats que els bons professionals d’una especialitat per detectar defectes i virtuts en els serveis dels seus col·legues? Aplicant aquella norma, per criticar, per exemple, una campanya publicitària, els únics autoritzats serien els metges, els advocats i enginyers, en tant alliberats del compromís de lleialtat a un col·lega que no és tal.
Aquesta creença i la conducta resultant plantegen, així, un greu problema a la societat: un àrea clau del seu desenvolupament (la comunicació) es veu privada del paper transformador i optimitzador de l’avaluació de la qualitat i el consegüent assenyalament de les «males praxis».
La crítica, d’altra banda, no és una pràctica externa, aliena o opcional: forma part intrínseca del procés de disseny. Què és dissenyar sinó una seqüència de crítiques i correccions a cada projecte anterior, realitzades pel propi autor o pels seus assessors a fi d’aconseguir el màxim ajust al programa?
Aquesta crítica, ineludible en el desenvolupament del projecte, no es limita al propi disseny sinó que, normalment, deu també comprometre’s amb l’obra d’uns altres. Tal és el cas de les intervencions sobre marca quan ja *pre-existeix una. Peça clau d’aquesta intervenció és el previ diagnòstic d’aquesta marca. I en la majoria dels casos, aquesta marca prèvia va sortir de mans d’un dissenyador. Què fa llavors el professional? S’inhibeix per lleialtat a aquest col·lega? No: haurà d’assenyalar els defectes de la marca existent com a condició tècnica ineludible per abordar el nou disseny. I, en molts casos, aquells defectes provenen d’errors comesos pel dissenyador anterior. És a dir: el pacte de silenci és tècnicament disfuncional i deontológicament deslleial al client.
El professional que, a més, exerceix responsablement la crítica de l’obra d’uns altres no fa sinó posar en concepte i socialitzar el que ell ha après en l’autocrítica, i aconseguir transmetre una avaluació seriosa de la peça analitzada. Tasca en la qual haurien d’entrenar-se tots els professionals. Aconseguir verbalitzar els paràmetres d’avaluació correctes accelera els processos de disseny i incrementa la qualitat del producte final.
El caràcter paradoxal d’aquell mandat salta a la vista amb només tenir en compte una institució absolutament legal i essencial de la societat de lliure concurrència: el concurs. Tot concurs de serveis professionals —si està correctament organitzat— institueix un jurat d’experts en la matèria, entre els quals figuren els professionals del ram amb major autoritat. Precisament el qüestionament dels jurats mal convocats es recolza, en general, en la denúncia de l’absència d’experts entre els seus membres.
En el cas, per exemple, d’un concurs de disseny, en el jurat hi haurà dissenyadors d’alt nivell que jutjaran als seus col·legues amb objectivitat. Redactaran un acta assenyalant les virtuts del projecte guanyador i, implícitament, per contrast, quedaran evidenciades les limitacions o errors dels perdedors. I, molt possiblement, aquesta acta es farà pública, per simple criteri de transparència de gestió.
Si el rebuig de la crítica *inter-professional fos coherent, tot dissenyador hauria d’inhibir-se de formar part d’un jurat en què es jutgi a un col·lega; però el col·lega, al seu torn, s’abstindria de concursar si no ho jutgen aquests experts. O sigui, la norma genera una paradoxa. Prova de la seva falsedat.
Quin serà, llavors, l’origen d’aquesta flagrant contradicció que planteja el «tabú de la crítica»? No és difícil de detectar. Es tracta de la supervivència d’una ideologia instaurada pels gremis medievals: el corporativisme, concepte vigent i en ús fins al dia d’avui. El pacte de silenci, proper a la «omertá» de la “camorra”, prescriu: «no em delatis i jo no et delataré a tu; amb el meu silenci compro el teu».
En una societat que s’aprecii de democràtica, on el lliure exercici de l’opinió i la crítica constitueix un dels seus pilars, tal pacte de silenci no representa només un anacronisme sinó una pràctica absolutament antidemocràtica i, a més, perjudicial per a la comunitat.
El professional no només té el dret a la crítica sinó l’obligació de fer-la. La seva lleialtat no s’ha d’entaular amb el gremi —com en l’edat mitjana— sinó amb la societat a la qual serveix i de la qual viu. Un professional servil davant el seu gremi és un traïdor a la seva societat.
Així com el que produeix s’exposa amb això a la crítica dels altres, el que critica s’exposa a ser rebatut. En aquesta exposició es posen en joc i es poleixen els sistemes de valors. El silenci, la «omertá» és un virus letal que deixa a la societat òrfena de paràmetres i llançada al caos del «tot val».
En realitzar una crítica substanciada, fonamentada, el professional es desprèn de les seves inclinacions personals i assumeix la responsabilitat de desenvolupar creixents nivells d’objectivitat, perfeccionant, en aquest exercici, paràmetres de validesa general. Precisament, FOROALFA ha nascut i crescut amb aquesta vocació i obre un espai en el qual tots aprenem de tots.
En realitat, darrere de suposades lleialtats al gremi, opera una descarada aspiració a la impunitat, a poder equivocar-se sense risc de judici; «jo no et critico, tu no em critiques; i que els clients es fotin».
Fa ja molts anys vaig publicar, en un òrgan professional, una crítica a tres anuncis institucionals que contenien serioses desviacions en la seva ètica social; especialment greus atès que, en ells, el discurs d’una institució de govern li faltava implícitament el respecte als seus governats.
Els tres anuncis eren obra d’una mateixa agència de publicitat capdavantera, fet que jo ignorava atès que la publicitat d’organismes públics no sol estar signada per les agències. El seu president, un cordial col·lega meu en treballs conjunts, va convidar a un sopar en la qual em va transmetre la seva preocupació. Aquest home, obnubilat pel corporativisme, no va poder si més no pensar que la meva crítica era honesta. I em va preguntar si jo tenia alguna cosa en contra de la seva agència. Suposava ell que jo era tan mediocre com per usar la meva paraula per desprestigiar a un col·lega en favor d’uns altres.
Qui dubta, a priori, de l’honestedat d’un crític, malgrat el sustentat dels seus arguments, posa en evidència la seva pròpia deshonestedat. Una resposta madura, culta i lleial de part d’ell hauria estat convidar-me a una reunió de treball amb els seus creatius per intercanviar idees sobre una retòrica vàlida de les comunicacions institucionals.
La història de la cultura ha tingut a la crítica com a un dels seus pilars d’autorregulació, almenys des de Sòcrates. Músics, escriptors, pintors, filòsofs, científics han exercit públicament i durant segles la seva responsabilitat crítica.
Però, pel que s’ha dit, l’edat mitjana no ha conclòs per a tots. La nostra època recolza no casualment l’acceptació acrítica de tot el consumat: «Just do it». També en aquest plànol avança en la seva irreversible decadència… Amb els corporativistes com a aliats incondicionals
.

Share

Fes el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

4 × 4 =

Pin It on Pinterest

Share This