El dissenyador fashion Jeremy Scott és un especialista en crear l’equívoc en els codis comunicatius. L’última proesa mediàtica d’aquest provocador visual ha consistit en el disseny de l’envàs de l’eau de toilette de Moschino. En un exercici d’atreviment i de moral alcoiana, ha adaptat una coneguda ampolla de netejavidres com a continent de la fragància. Si s’ambicionava l’ambivalència, i un cert escàndol, el producte és un èxit. Veiem el contrast entre l’esprai multiusos, que s’associa a la neteja domèstica, i l’embalatge de cartró, que adopta una estètica d’article de luxe, amb el típic estàmping daurat, que senyalitza els articles de gamma alta. La idea es fonamenta en barrejar el vulgar i l’exclusiu, el proletari i el benestant, en un mestissatge dissolut que en termes de tradició suggereix els intercanvis de rols socials dels dies llicenciosos del carnestoltes.

L’eau de toilette de Moschino, segons la publicitat, desprèn uns efluvis frescos, degut a la seva sofisticada composició de pàtxuli blanc, mandarina, fustes de cedre, peònia i altres flors i herbes del paradís del consum. Més o menys com els netejadors aromatitzats amb tota mena de fruits, que tant abunden pels lavabos i cuines. Les confusions poden ser d’innocentada salvatge. Fàcil, que l’autèntic netejavidres vagi a parar al tocador de la senyora i el perfum al quarto de mals endreços, on l’assistenta guarda els estris de fer dissabte. A efectes pràctics, l’aroma potser resulti semblant i la diferència més dura la trobaríem en el preu. Un flascó de trenta mil·lilitres de Moschino ronda els quaranta euros. Un pèl car per a un netejavidres. 

La imatge de glamur en els anuncis de l’eau de toilette Moschino la posa la model Linda Evangelista. Amb bata d’estar per casa, la noia frega amb un drap una superfície de finestra o mampara de bany. La diagonal del vidre ha dividit en dues zones l’expressió extasiada de la presumpta mestressa de la llar. L’envàs damunt del front, damunt de la memòria, s’enlaira com un trofeu sensual, com una joguina eròtica que vaporitza gotetes de plaer. L’anterior disseny de Jeremy Scott per als perfums de Moschino també va ser sonat. Aquest cop la fragància es distribuïa dins d’un osset de peluix. Per accedir a l’eau de toilette, calia treure el cap del ninot. Una decapitació entranyable que, sens dubte, va seduir les protectores d’animals i plantes.

Les propostes objectuals de Jeremy Scott demostren que la influència delpop art continua prou viva. Els llargs tentacles d’aquest moviment artístic abracen amb vigor no poques obres de la creativitat contemporània. És la fe en la rebel·lia. Creure que encara es poden transgredir les convencions amb esperit dadaista i manipular les icones arxirepetides dels mass mediaper a fascinar el públic. Els artistes pop no amagaven les seves simpaties pels cants de sirena de la massificació. Andy Warhol pintava perquè volia convertir-se en una màquina. A Richard Hamilton el captivava l’art efímer, d’estètica barata, produït a l’engròs i concebut amb grans dosis d’enginy. L’escola ortodoxa del pop art té alumnes eixerits i ara mateix Jeremy Scott n’esdevé un dels més llestos.

Per explicar com hem evolucionat fins aquí, hauríem de remuntar-nos a l’any 1956. En concret, a un hipnòtic collagede Richard Hamilton, on a la raqueta rampant d’un home nu, hi apareix per primera vegada la paraula “pop”. A la composició, dins d’un domicili, hi ha l’estil de vida i els objectes obligatoris dels individus feliços: un televisor, un magnetòfon, tauleta i sofàs a la moda, una llauna de queviures, quadres, una làmpada amb la insígnia de Ford i uns cossos atlètics i desinhibits, que no dissimulen la seva exuberància. Una paròdia dels costums de la pròspera classe mitja-alta d’aquell temps. Hamilton reflecteix el seu entusiasme per les icones emblemàtiques del consumisme, però alhora sap mantenir una mirada escèptica envers aquest món de promeses materials.

L’objecte més desconcertant del pop art el manufactura Richard Hamilton en el període 1971-1972. L’obra, titulada The Critic Laughs (El crític riu), imita un raspall de dents elèctric de l’empresa Braun, amb la singularitat de que a l’extrem superior, en comptes del raspall, s’eleva una dentadura de plàstic, que vibra frenèticament en prémer un botó. Per a comprendre amb exactitud el funcionament de l’artefacte, cliqueu aquest link i podreu visionar l’espot publicitari (en anglès), que formava part de la campanya de llançament. Per a construir els prototips d’aquest producte artístic, del qual se’n fan tan sols seixanta exemplars, Hamilton racionalitza el procés amb tècnica i mètodes d’un dissenyador industrial i gràfic: col·labora amb els mateixos proveïdors que fabriquen els components i accessoris per a laBraun, diagrama tots els impresos promocionals amb l’estil corporatiu de l’empresa alemanya i idea el surrealista anunci de televisió, que s’emet a les principals cadenes en horaris de màxima audiència.

Els seixanta prototips de The Critic Laughs no es venien en la fredor dels centres comercials o de les botigues d’electrodomèstics, sinó en l’ambient selecte de les galeries d’art de luxe. I com a sarcàstica peça escultòrica de la industrialització, aquest mecanisme artístic planteja un misteri en el seu títol, que encara no s’ha resolt. Què li fa tanta gràcia al crític. De què riu? La hipòtesi senzilla és considerar que les dents, que es mouen com en un curs de risioteràpia, són les de Richard Hamilton, que es burla d’aquesta manera de l’estatus social i econòmic dels compradors de les seves obres. A l’anunci televisiu de The Critic Laughs, una frase determina que l’objecte és per a homes que ja estan de tornada: “Per a l’entès que ja ho té tot, a la fi una obra d’art a l’altura de l’amor modern“.

L’amor modern fa riure el crític? Potser sí, però un servidor intueix que el crític riu perquè no hi ha res a criticar. La desconnexió entre els objectius de l’artista i el gust del públic és tan palpable que el crític es queda sense arguments davant del conflicte de fer de mediador de l’acte comunicatiu. I sense discurs versemblant, sense paraules creïbles que emanin de la boca o dels textos, bones són unes dents que materialitzin un riure nerviós, tot confiant en què els espessos núvols del desconcert escampin i demà torni a sortir el sol de la lucidesa.

Article de Jordi Ribas Andreu