La presó interior, per Jordi Ribas
El tema del espais imaginaris té un il·lustre predecessor: Giovanni Battista Piranesi (1720-1778). Els seus gravats de Carceri d’Invenzione signifiquen una de les manifestacions artístiques més devastadores de tots els temps. Amb un extraordinari domini del dibuix, Piranesi personifica en aquestes arquitectures fictícies la derrota de la llibertat de l’individu. L’existència es converteix en lloc de crim i càstig. En una masmorra sòrdida, volumètrica, accidentada, amb desnivells continus i escales que es dirigeixen al no-res, de la qual és improbable fugir-ne. Inspeccionats amb mirada moderna, els recintes piranesians resulten un inspiradíssim preludi de les tenebres del moviment romàntic i les obsessions psicoanalítiques del surrealisme. Una visita guiada als passadissos de l’horror de la psique. La potent influència de les representacions carceràries de Piranesi arriba fins als nostres dies.Sergio Moreno Miraglia és un artista plàstic que interpreta, amb dibuixos de petit format, aquesta narrativa visual d’habitacles reclosos.
En una sèrie d’obres titulada Obras de recorrido, Moreno Miraglia plasma els daltabaixos psicològics de l’ànima humana amb escenaris inquietants, més a tocar dels clarobscurs de subsòl que dels optimismes pletòrics. La partida vital del jo i les seves circumstàncies es dirimeix als soterranis de la sensibilitat. El conjunt de dibuixos s’anomena “de recorrido” perquè són composicions que sorgeixen mentre es viatja. Amb tècnica de llapis carbó i grafit, als fulls 10×15 cm d’una llibreta de la marca Moleskine, el nostre artista plàstic, nascut a Buenos Aires i residint a Barcelona, se serveix dels trajectes físics com a origen del desplaçament mental. El viatge, exterior i interior, es transforma en causa i efecte del procés creatiu. En punt d’inici de l’itinerari que travessa la frontera de l’establert.
Moreno Miraglia no defuig el conflicte. Observem personatges darrera de finestres indiscretes que semblen reclusos d’uns presidis domèstics. O un funàmbul que tempta el fil massa prim del destí i s’arrisca a despenyar-se damunt d’una hora exacta. Les formes es retorcen com articulacions amb artritis o es geometritzen amb duresa tallant. Els esglaons, com succeeix a les realitats irreals de Maurits Cornelis Escher, degeneren en vies d’anada i tornada cap a l’absurd. A la biblioteca del caos, alguns llibres s’acumulen com una escala que desitja pujar al cel de l’esperança. En els dibuixos de l’artista argentí, gairebé sempre hi ha una possibilitat d’escapatòria, una porta oberta per minúscula que sigui, una llum tènue al final del túnel. Els protagonistes de l’aïllament poden vèncer (o no) l’ostracisme a què estan sotmesos. Emergir cap a la superfície i instal·lar-se en la normalitat social de les aparences depèn del camí que prenguin.
Un dels aspectes distintius d’aquestes il·lustracions de butxaca de Moreno Miraglia és la presència d’elements relacionats amb el joc dels escacs. Les peces blanques i negres simbolitzen la perpètua lluita entre el bé i el mal, no en el sentit bíblic d’exèrcits divins o diabòlics, sinó en el funcionament pragmàtic de les coses viscudes. La claror encarna el resultat positiu dels esdeveniments, mentre que la fosca es presenta com tot allò que bloqueja el progrés material i espiritual. A les habitacions subterrànies, els mosaics arlequinats recreen la quadrícula dels escaquers, però els humans que hi transiten són peces mogudes per la mà capriciosa de l’atzar.
La desintegració apareix en les metàfores visuals de Moreno Miraglia. Els esglaons d’una escala es trenquen, s’ensorren les columnes d’estil clàssic (els antics ordres ja no aguanten el pes de l’incomprensible) o apareixen pupil·les espiadores al paisatge tridimensional. Un gran ull orwellià, amb iris de porta lluminosa, ho vigila tot davant la indiferència resignada d’un home assegut. A un dels millors dibuixos de l’artista de Buenos Aires, un barquer solca les aigües tèrboles de la incertesa amb un rem amb forma de rellotge. A la barca, hi transporta set peons. El barquer avança pel riu a la recerca de la sortida que veu a l’horitzó. La idea versiona el mite de Caront, el barquer infernal que era l’encarregat de traslladar les ànimes dels difunts al territori de l’Hades. Els peons figuren les ànimes cobrades en el joc aleatori de la supervivència.
Segons el crític Robert Hughes, un dels problemes de l’art contemporani és que rares vegades explica històries on la gent normal pugui sentir-s’hi identificada. Les Obras de recorrido de Moreno Miraglia sí que en relaten, d’històries, i fins i tot més d’una en cada composició. Són com el mercuri: ocupen poc i tenen alta densitat. Mostrar les contradiccions psíquiques de l’aventura humana, amb al·legories visuals reinterpretades de la tradició iconogràfica, ha requerit d’enorme perspicàcia artística. La petitesa creix i supera objectius. El que podien haver estat només esbossos de llibreta de viatge, prosperen en treballs de primera magnitud. Dibuixos en miniatura que, com un big bang còsmic, atrauen amb la força de les imatges i formen un univers en contínua expansió.