Quan parlem de professionals del disseny d’experiència usuària podríem parlar de rols tals com a consultor d’estratègia, dissenyador d’interacció o DCU, arquitecte d’informació, investigador d’experiència usuària, etc. Per a un Cap de Personal és difícil identificar aquestes qualitats amb entrevistes. Comparteixo a continuació un llistat per identificar i mesurar el nivell d’aquestes qualitats: Passió per la UX. Sentir afinitat, desig i emoció per tot el que el disseny d’experiència usuària cobreix. Això requereix un mínim coneixement de usabilidat, arquitectura d’informació i tot el relacionat amb la interacció persona-tecnologia. Sentit comú. Capacitat per jutjar raonablement les coses, amb sensatesa, lògica i prudència; això no requereix d’estudi o recerques teòriques. Empatia. Saber posar-se en el lloc de l’altre. Ser capaços de captar una gran quantitat d’informació sobre l’altra persona a partir del seu llenguatge no verbal, paraules, to de veu, postura, etc. Pensament crític i analític, però amb ment oberta, per desenvolupar la creativitat i aplicar-la en la conceptualització, anàlisi de processos i fluxos entre interfícies. Equanimitat. Actuar en la vida amb seny, harmonia i equilibri. Romandre estable davant les vicissituds o adversitats, amb la ment ferma davant el que sembla correcte i incorrecte. Flexibilitat. Adaptar-se ràpidament a les circumstàncies, els temps i les persones per arribar a un comú acord i enriquir-se de les opinions dels altres. Iniciativa. Prendre la iniciativa en el desenvolupament d’accions creatives i audaces per generar millores, assumint la responsabilitat que succeeixin. Humor. Al marge d’afavorir l’ambient de treball, l’humor estimula la innovació, enforteix l’aprenentatge, ajuda a persuadir als usuaris d’executar certes tasques i, simultàniament, ajuda a guanyar la seva confiança. Posseir una visió holística del disseny com a base del pensament. Veure i entendre al bosc per així comprendre com encaixa cada arbre com a part d’est, obtenint un enfocament de 360°. Saber «fer zoom» per veure detalls i allunyar el zoom per veure les implicacions sobre el conjunt en el procés de disseny. Passar de la tàctica a l’estratègica. Bona capacitat de síntesi i, de comunicació oral i escrita. Tenir la capacitat de ser molt imparcial, amb base en proves, estudis o evidències. Considerar els objectius del negoci sense prendre decisions de disseny basades en l’experiència personal. Posseir una retòrica i escriptura persuasiva. Facilitat...
Llegeix Més
Article del disenyador Norberto Chaves mitjançant FOROALFA En certs sectors professionals de la publicitat i el disseny gràfic circula una sort de norma deontològica que obliga a guardar silenci sobre els treballs dels col·legues. Aquesta norma parteix de la suposada solidaritat obligada entre parells. El professional ha de ser lleial, abans de res, als seus col·legues i mai criticar la seva labor, qualsevol anés la qualitat d’aquesta. Però qui hi ha més autoritzats que els bons professionals d’una especialitat per detectar defectes i virtuts en els serveis dels seus col·legues? Aplicant aquella norma, per criticar, per exemple, una campanya publicitària, els únics autoritzats serien els metges, els advocats i enginyers, en tant alliberats del compromís de lleialtat a un col·lega que no és tal. Aquesta creença i la conducta resultant plantegen, així, un greu problema a la societat: un àrea clau del seu desenvolupament (la comunicació) es veu privada del paper transformador i optimitzador de l’avaluació de la qualitat i el consegüent assenyalament de les «males praxis». La crítica, d’altra banda, no és una pràctica externa, aliena o opcional: forma part intrínseca del procés de disseny. Què és dissenyar sinó una seqüència de crítiques i correccions a cada projecte anterior, realitzades pel propi autor o pels seus assessors a fi d’aconseguir el màxim ajust al programa? Aquesta crítica, ineludible en el desenvolupament del projecte, no es limita al propi disseny sinó que, normalment, deu també comprometre’s amb l’obra d’uns altres. Tal és el cas de les intervencions sobre marca quan ja *pre-existeix una. Peça clau d’aquesta intervenció és el previ diagnòstic d’aquesta marca. I en la majoria dels casos, aquesta marca prèvia va sortir de mans d’un dissenyador. Què fa llavors el professional? S’inhibeix per lleialtat a aquest col·lega? No: haurà d’assenyalar els defectes de la marca existent com a condició tècnica ineludible per abordar el nou disseny. I, en molts casos, aquells defectes provenen d’errors comesos pel dissenyador anterior. És a dir: el pacte de silenci és tècnicament disfuncional i deontológicament deslleial al client. El professional que, a més, exerceix responsablement la crítica de l’obra d’uns altres no fa sinó posar en concepte i socialitzar el que ell ha après en l’autocrítica, i aconseguir transmetre una avaluació seriosa...
Llegeix Més