Que els cantants de rock and roll afirmin que són nois de barri, i en facin bandera, no resulta del tot excèntric. Ho és força més que ho proclami un dissenyador, la feina del qual consisteix a crear imatges sofisticades per a empreses i institucions. Just ara que l’any 2016 obre el cicle dels mesos, Enric Satué estrena web (http://www.enricsatue.com/). En el seu text del capítol biogràfic, aquest imprescindible dels comunicats visuals manifesta amb orgull els seus orígens humils i la seva formació autodidacta a l’aula sense parets de la universitat de la vida. Quan algú concentra al llarg de la trajectòria professional un mosaic de dissenys tan significatiu, se’n poden tolerar algunes coqueteries. No tothom rep el Premi Nacional de Disseny ni arriba a l’estatus de lliurepensador que, en paraules pròpies, ha actuat sempre segons li donava la gana (amb permís dels deures tributaris i dels condicionants de cada encàrrec, és clar).

Enric Satué ha triat una cinquantena de treballs en el seu web recopilatori. Són, potser, els que valora com a més representatius de la seva carrera. Una frase reclama lectura urgent al peu de les imatges: “…uns quants dissenys dels quals se’n podria escriure algun llibre”. No és la primera vegada que sento al nostre dissenyador històric insinuar o directament lamentar-se que fins ara ningú no s’hagi dignat editar, i suposo que estudiar, el gruix de la seva obra gràfica. Això passa sovint. Som un país desagraït de mena, on gairebé has de criar malves per a merèixer una mica de reconeixement. En el cas que ens ocupa, la paradoxa adquireix matisos grotescos. Satué té dues dotzenes de llibres publicats com a investigador del disseny i –oh, quina sorpresa!– no hi ha cap entitat que l’editi com a creador gràfic. Aquest és el pa que s’hi dóna, en el moment cultural tan raquític que vivim. 

No a totes les èpoques s’ha vist amb bons ulls la investigació en les Arts Aplicades. Una anècdota deliciosa ho exemplifica. El dibuixant publicitari Josep Artigas, autor d’anuncis mítics com l’home-abric de Polil, es burlava d’un jove Satué batejant-lo de “filòsof del disseny”. A mitjans de la dècada del 1980, un servidor i un reduït grup de literats i artistes coeditàvem elfanzine Cupón Ahorro del Lugar. Al primer número de la revista destacava una entrevista al professor universitari José María Valverde. L’impecable intel·lectual creia que Joan Vinyoli era un dels poetes filòsofs en llengua catalana. Curiós. En certes disciplines que et ponderin de “filòsof” esdevé una virtut, mentre que en d’altres, en teoria més lligades a la modernitat, que t’hi cataloguin equival a què exerceixes de somiatruites.

Enric Satué neix el 1938. Pertany a la generació que ve després de la dels membres fundadors de Grafistes Associació FAD, matriu d’ADG-FAD, que comença la seva singladura el desembre del 1961. Anar cronològicament darrera dels pioners del grafisme a Barcelona obliga a l’autoexigència. La paraula “pioner” s’afavoreix d’una mitomania important. Al pioner, pel fet d’iniciar el camí, ja se li reserva de forma automàtica un lloc en la història. Els que vénen a continuació, no només han de matar els pares simbòlics, sinó que es diria que han de demostrar les coses dues vegades. Per sort per ell i per al disseny, el noi de barri les ha demostrat unes quantes més.

Satué rubrica identitats corporatives que s’incorporen a l’imaginari icònic de les últimes dècades. El logotip del Banco de Barcelona (1973) plasma el primer assaig d’establir una imatge contemporània per a un banc català. Una simple substitució de les vocals del nom, excepte la “O”, per números aconsegueix comunicar amb eficàcia suïssa l’esperit del gèlid sector de les finances. La marca-logotip de la Pompeu Fabra (1990) se m’apareix com el disseny més renovador que recordo per a una universitat pública. I un dels més subtils a l’hora d’esquematitzar les ineludibles quatre barres. Es veu que els estudiants anomenaven “la grenyes” al logo-picto. Normal. La pàtria es despentina a cops de seny i rauxa. I què podem dir de la imatge de l’Instituto Cervantes del 1991? Mai l’organisme que promou la cultura espanyola no ha surfejat amb tan d’equilibri per l’onada d’una “ñ”.

El 1992 Enric Satué crea la il·lustració de la campanya Barcelona, posa’t guapa. La capital presenta el rostre d’una senyoreta noucentista, amb ulls de balcó i look de monuments al cap. A l’era olímpica, s’exhortava a tots els barcelonins a rehabilitar els edificis en pro de l’atractiu turístic. L’amic Julià Guillamon m’adverteix que la idea ve de lluny: ja al 1908 es funda la Sociedad de Atracción de Forasteros, amb l’objectiu d’oferir informació als visitants sobre els encisos de la ciutat. Convertir Barcelona en una postal llaminera per als estrangers és una antiga tossuderia del sector serveis.

La perla del mediterrani estima el negoci, però també l’oci. Satué projecta el cartell de les Festes de la Mercè del 2003. Per tal de diferenciar-se de les propostes cartellístiques d’edicions anteriors, fetes per dibuixants i artistes, opta per una solució radicalment gràfica. S’acabava de celebrar l’Any del Disseny i calia que es notés que l’autoria del cartell corresponia a un dissenyador. Dotze mostres cromàtiques del catàleg Pantone volen suggerir unes illes de cases del plànol urbà. Com a cartell de festes, no és gaire festiu. Ni massa llegible. L’estratègia comunicativa no era aquesta, sinó visualitzar que Barcelona havia esdevingut la gran ciutat del disseny.

L’apoteosi per a un dissenyador republicà es produeix quan l’Ajuntament de Barcelona t’encarrega un logotip per a l’aristocràcia. El 1997 la infanta Cristina de Borbón i Iñaki Urdangarín es casaven a la ciutat i el consistori va pensar en una imatge dels nuvis que engalanés l’esdeveniment. Enric Satué assumeix el complicat repte de posar al dia un acte anacrònic. I se’n surt. En la configuració tipogràfica, els noms de Cristina i Iñaki s’ajunten, superposant les lletres que tenen en comú. Aquesta unió quasi carnal de l’alfabet Bodoni no va caure bé al Palau de la Sarsuela. No van entendre que un dissenyador de classe treballadora simbolitzés el casori reial amb un logotip modern. La sang blava no se salta les tradicions així com així i el disseny va ser refusat pels futurs esposos. La bona notícia és que Enric Satué no s’asseu al banc dels acusats.

Article del Dissenyador Jordi Ribas